Pic de Tristaina (2876 m)

Vaig viure i treballar a Andorra durant 9 mesos, vaig fer algunes sortides als pics que rodegen aquest petit país. La muntanya que em feia més il·lusió fer, el Tristaina, no la vaig poder fer. Han passat dos anys i avui tinc la intuïció que la podré pujar. Hi ha neu nova, acabada de caure. Cal anar en compte. Ho provarem.

Sortim des de l’aparcament de l’estació d’esquí d’Arcalís. Fa fred, fa sol i no fa gens de vent. Som l’Eli, el Cesc, el Xavi, l’Albert i jo. L’Eli i el Cesc tenen entrenament, quedem que ens veurem d’aquí unes 3 horetes i marxen volant amb els esquís. El Xavi, al final, decideix venir amb nosaltres i foquegem al costat de les pistes d’esquí fins a la “O”. Des d’aquí, les abandonem i pugem per la ruta d’estiu fins als llacs dels Tristaina. La neu és acabada de caure i, per tant, poc compacta. Ens enfonsem força fins a les pedres… no hi ha massa base, potser haurem de girar. La il·lusió ens empeny amunt fins a l’Estany Primer, el paisatge està preciós.

El Xavier i jo travessant l’Estany Primer. Al fons es veu el pic de Tristaina.

Mentre travessem l’Estany del Mig veiem molts freeriders que vénen de l’estació d’esquí i baixen per les grans canals del circ cap a l’Estany Primer. Som els únics espectadors de la zona i gaudim mirant-los com superen saltant les parets de roca. Voregem per l’est l’Estany de Més Amunt, comencem a guanyar desnivell ràpidament i les ziga-zagues són més marcades. Ens enfonsem força i fem unes traçades ben fetes per evitar qualsevol despreniment de neu.

Comencen les ziga-zagues i el desnivell fort.
L’Albert superant l’últim tram de ziga-zagues. Al fons l’Estany Primer i el del Mig.

Foquegem fins a un punt que comença la petita paret, deixem els esquís i ens posem els grampons als peus. Ens enfonsem molt, però fem via cap a les pedres que potser serà més fàcil. Són uns 200 metres fins a la carena, on només serà caminar fins al cim. A dalt, tenim unes vistes espectaculars dels estanys del Tristaina (per on hem pujat) i de l’Estany Forcat, per la vessant francesa. Dia radiant, estic moooolt contenta! 😀

Aquí ja comença a inclinar-se el terreny. Ens posem els grampons per pujar-hi caminant.

 

L’Albert i jo fent els últims 200 metres a peu.
Ara només queda carenejar fins al cim.
Vistes espectaculars dels estanys del Tristaina, per on hem pujat.
L’estany forcat, vessant francesa.
Foto de cim.

Després de fer moltes fotos, baixem pel mateix camí de pujada ja que tenim l’escaleta feta. Ens calcem els esquís i gaudim del primer powder de l’any. Hi ha espai per a tothom!

L’Albert xalant la primera part de la baixada.
Primera i segona part de la baixada. Bona neu!

Tornem a travessar els llacs, remant una mica, fins al coll. En comptes de fer el flanqueig, baixem directe fins a l’estació d’esquí. No sé si és la millor opció perquè ho trobem tot petat i només queda el gel, cosa que dificulta la seva baixada… tenim massa pedres al voltant. Poc a poc i amb bona lletra, ho superem.

Vistes espectaculars abans de tornar a pistes d’Arcalís. Al fons es veu el Font Blanca.

És una sortida moooolt recomanable. Requereix una mica de tècnica. Grampons i piolet obligatoris. Són uns 8 km de distància i uns 900 metres de desnivell positiu. No és una sortida llarga, però sí entretinguda i està molt a prop de l’estació d’esquí.

Track i mapa de sortida:

Pic de Tristaina

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *