Els avis savis

A mi sempre m’ha agradat escoltar històries, batalletes, anècdotes, drames, alegries,… dels avis o de les persones que ja porten uns quants anys de vida. N’hi ha que els avis els avorreix, els neguiteja, els fa pena o, fins i tot, els treu de polleguera. Però, els avis tenen quelcom que no tenim els adults, els adolescents ni els infants… malgrat que, penso, la gent gran s’assembla molt als nens petits. Es mostren més naturals, diuen i expliquen les coses tal com les senten i com viuen. També s’ha d’estar més per ells perquè no tenen l’autonomia que tenien abans, com els nens petits que encara no l’han adquirit.

Recordo com, de petita, mai em cansava de les històries que m’explicaven els avis de Balsareny. M’explicaven les malifetes que feien quan eren xics, les llargues jornades que feien a les colònies tèxtils tan sols amb 14 anys o menys, la convivència de tota una família sencera sota un mateix sostre… on hi vivien els pares, els fills, els avis, les tietes solteres, els germans. Passant, també, per la història de la Guerra Cívil que hi va haver i la supervivència.

Tot un altre món.

El fet de viure molts anys, de tenir moltes alegries, de rebre garrotades, de passar per algunes desgràcies, els avis saben prendre’s les coses o viure les situacions d’una altra manera; sembla que ho relativitzin més, que visquin al dia i no pensin tan en l’endemà i no es fan tan mala sang davant un fet important, simplement el deixen passar més lleugerament.
——————————————————————————————–
Ahir vaig sortir en bici amb la Sandra i en Joan. Semblava que fos la història d’un senyor gran que treu a passejar les seves nétes, però no. Érem tres companys que sortíem a pedalar un xic.
De Santpedor vam anar fins a Balsareny i vam pujar al Castellot del Serrat de Maurici per contemplar les vistes del poble i del seu castell. Aquí em van venir uns records d’enyorança i un sentiment feliç d’haver passat la infància a Balsareny amb els meus avis. Vaig començar a pensar en les mil coses que havíem fet junts: anar a l’hort, pujar fins al castell, anar en bici per les “muntanyetes” que dèiem, explicar i escoltar històries per anar a dormir, acompanyar-los algun dia a missa, anar al mercat del poble, fer visites a altres avis, celebrar la Festa dels Traginers,… aquesta llista és infinita. L’avi Peret ja fa uns quants anys que no és amb nosaltres, però és com si hi fos i ahir vaig pensar en ell que ens havia dut a tot arreu, però no a dalt del Castellot del Serrat.

Des d’aquest castell en ruïnes vam seguir fins a la Torre del Moro passant per un parell de corriols ple de matolls que semblava una selva mediterrània. Després, vam baixar i pujar pel camí del Putxot… aleshores, se’ns feia tard i vam fer drecera fins al Serrat cap a Santpedor per carretera, que no és tan bonic.

la ruta
un camp de blat amb la torre del moro al fons
El castellot del Serrat amb la bandera

És una volta xula per fer-la de tarda o de matí quan es té poc temps. En total són uns 37 km. Aquí us deixo el track de la ruta.
———————————————————————————————
Doncs, d’aquests avis savis n’hi ha molt per aprendre! Si en coneixeu algú, no deixeu escapar l’oportunitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *