Dur intent al volcà Villarrica (2847 m)

Contents després d’haver pujat i esquiat al Lonquimay amb unes bellíssimes condicions, marxem més cap al sud fins al poble de Pucón. Arribem a mitja tarda amb molta pluja. De la setmana i mitja que portem a Xile, sabem que el ritme d’aquí és: un dia bo amb o sense vent, 3 dies pluja forta i contínua tot el dia. Mentre plou, aprofitem per visitar pobles, parcs nacionals, mercats, per fer carretera i també descansem.

A Pucón ens quedem sorpresos, és un poble de muntanya que recorda molt Chamonix però a la xilena. Hi ha molta gent, moltes botigues i molts restaurants… hi ha molta vida al carrer, encara que faci mal temps. Deixem les coses ràpidament al hostel i anem a estirar les cames un bon ratet. El volcà Villarrica no el veiem perquè està tapat pels núvols, però diuen que està molt a prop i que és impactant veure’l des del poble mateix.
Mentre sopem al hostel ens expliquen que fa falta guia per pujar al volcà, sinó no ens deixaran passar. Nosaltres ens fem una mica l’orni i decidim matinar, entrar al parc abans de que obrin les pistes perquè no ens passi el mateix que a Los Nevados de Chillán.

Ens llevem molt d’hora, encara és de nit, esmorzem i marxem amb el cotxe cap a les pistes d’esquí. Quan arribem al control de la CONAF, ens paren i ens demanen on anem. Els expliquem que volem anar a fer el volcà Villarrica tot ensenyant la federativa de la FEEC. Ens fan apuntar les nostres dades en un llibre i paguem 4.000 pesos cada un. Ens diuen que avui farà bon temps, després de 3 dies seguits de pluja i que, quan tornem, els avisem.
Seguim contents, però la pista es complica perquè està gelada i el cotxe patina. Les cadenes de roba no ens fan massa servei… no esperàvem pas que a les nits gelés tan! Fent maniobres d’acceleració des del principi de la pujada fins al final, com si féssim un rally, arribem a l’aparcament de l’estació d’esquí. Quins nervis!

Ja es comença a fer de dia, veiem la fumera que surt de la punta del volcà. El Villarrica és l’únic volcà que encara està actiu, té fumera i es pot veure la lava que està a dins del cràter des de dalt. Tenim moltes ganes de veure-ho! Comencem a foquejar pel mig de les pistes, no hi ha pèrdua… l’estació d’esquí no és molt gran i el volcà és molt evident. Fa fred i veiem que ha ventat molt, el gel aflora des de les pistes mateix… fins i tot, ens hem de posar ganivetes per arribar al final del remuntador!

El volcà Villarrica amb la seva fumera a l’esquerra i l’Albert foquejant al mig d’una pista d’esquí.

Finalment, amb molt de compte, arribem al final del remuntador. Hi ha molt gel, quina ràbia! El vent comença a fer acte de presència… més d’hora del què havien previst els professionals de la meteo. Parem una estona i mirem enrere, l’estació d’esquí encara no està oberta i no veiem ningú. Què fem? Deixem els esquís amagadets i seguim amunt amb grampons… 1000 m amb grampons, si havíem vingut a esquiar! Segur que veure el cràter compensarà la patejada amb grampons que ens haurem fet. Caminem amunt, ens és més fàcil que amb els esquís perquè no patinem tan… però, no avancem tan ràpid com ens pensem… és l’efecte òptic del “volcà solitari”, ens fan falta les referències de les altres muntanyes! Veiem que guanyem alçada quan mirem avall, l’estació d’esquí es queda enrere i petita, passem per sobre del mar de núvols… és guapíssim! Llàstima del vent que cada cop és més fort i tenim més resistència per caminar.

Últim remuntador de l’estació d’esquí. Aquí deixem els esquís.
Seguim amunt amb els grampons als peus. Aquesta estructura grisa és un rocòdrom de gel, molt curiós i molt bona idea per practicar l’escalada en gel en dies de mal temps!
Deixem enrere l’estació d’esquí i ja comencem a pujar per sobre dels núvols.
Volcans dels voltants que afloren per sobre dels núvols.

Xino-xano seguim pujant amunt, lluitant contra el vent fort i clavant ben fort els grampons. Anem controlant els núvols que tenim a sota i l’hora… sabem que a la una del migdia, més o menys, hem de girar cua perquè a les dues empitjora molt el temps. Aquí a Xile, els canvis de temps (vent, neu i pluja) són molt ràpids, com que no hi ha muntanyes als voltants… no hi ha res que freni. Hem de ser prudents en aquest sentit. Seguim caminant amunt, falten 300 m i descansem. Ara en falten 200 i descansem. Els últims 100 m per arribar fins a la carena són molt més drets i el gel emergeix… altre cop el gel blau i es comencen a veure les col-i-flors produïdes pel vent. Quan arribem a la carena, on només ens queden 100 m per arribar al cim, el vent és molt més fort… tan que em tomba i no em puc aguantar dreta. A més, els grampons es claven poc al gel dur. No m’hi veig a cor de carenejar amb aquest vent tan bèstia… li dic a l’Albert que no continuo i l’espero, si vol arribar al cim. Dubta uns segons perquè té moltes ganes de veure el cràter, però veu que tampoc són condicions per continuar… gira cua fins arribar a on sóc jo i baixem junts. Tenim sentiments de ràbia per dins, però ja hem fet molt amb aquest vent i gel. Penso que no cal apurar més i que, en el fons, la muntanya mana. Ens l’hem d’escoltar.

Ja es veu el cim del volcà. La neu s’aixeca pel vent.
L’Albert lluitant contra el vent.
La foto està feta a uns 300-400 m del cim, on ja no fa tan vent. Al fons, es veu la fumera del volcà.

L’Albert baixa més de pressa que jo. Jo vaig fent xino-xano, però noto que em costen clavar els grampons al gel i la primera part té un pendent força pronunciat. Una forta ràfega de vent em fa perdre l’equilibri, rellisco i baixo cap avall… em giro i clavo el piolet a la neu per detenir-me. M’aguanto una mica, però torno a relliscar avall… torno a clavar més fort el piolet posant el pes del meu cos al damunti, aleshores, em freno. M’espero una estona per recuperar-me, l’Albert s’acosta allà on sóc i m’ajuda a clavar els grampons al gel. Em diu que he baixat uns 50 m. Un cop he recuperat l’alè, continuem baixant… ara més junts i l’Albert m’ensenya tècniques per baixar millor amb els grampons. A mesura que anem perdent alçada, el pendent es fa menys pronunciat i hi ha més neu… caminem més de pressa i més deixats anar. A prop de l’últim remuntador de l’estació d’esquí pugen petits grups amb guies… on van aquests? Si s’acosta molt mal temps, com poden seguir pujant? En fi, deuen haver contractat el guia i aquest ha de fer la seva feina…
Recuperem els esquís, mengem una mica i intentem esquiar per les pistes… està tot tan gelat que potser més hauria valgut seguir caminant amb els grampons.

Arribem al cotxe nevant moltíssim i amb visibilitat molt dolenta. Hem fet bé girar. Avui ha sigut una gran lliçó i una gran lluita, hem perdut… però, estem molt satisfets. Hi tornarem, segur, a visitar el cràter.

IMG_2901

El majestuós Villarrica des del poble Pucón.

Aquí us deixo un petit vídeo perquè us en feu una idea:És una sortida molt fàcil, sense dificultats tècniques… això sí, quan la meteo i les condicions de neu acompanyen. De fet, és una de les excursions més freqüentades del país. L’excursió són uns 1600 m de desnivell (nosaltres n’hem fet 1500) positiu i uns 12 km de distància. Cal estar acostumat a fer excursions.

Track 52. Imatge del volcà:

Fonts d’informació:
– Mapa Chile. International Travel Maps, escala 1:1.750.000 (per moure’ns pel país).
– Chile-Argentina. Guía de esquí andinismo. Frédéric Lena. Ed: colección vacalila.

Aquest post té un comentari

  1. Xavier Elvira

    El rocodrom de Gel és un antic remuntador construït l'any 68, el qual va patir les envestides del volcà en els anys 71 i posteriorment el 84, després de que 2 viloentes erupcions avoquèssin un riu de lava per sobre de l'estructura que va quedar semi-enterrada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *